Sofregit quotidià

El ritme diari, les presses, les consecucions rutinàries i la quotidianitat fa que a vegades no ens adonem de la majoria dels nostres actes. Perquè són quotidians potser no els valorem com caldria. Els hem realitzat tants cops que ja no tenen la màgia del primer dia. Tots els dies es pon i surt el sol, però aquell matí o capvespre que podem aturar-nos i contemplar-ho ens quedem meravellats.

Una sensació semblant vaig experimentar l'altre dia mentre cuinava un arròs per dinar. Estava fent el sofregit, com qualsevol altre sofregit, el mateix que he cuinat centenars de vegades, però no sé per què quan el vaig tastar em vaig quedar meravellada. Em sabia fins i tot greu posar-hi l'arròs. Es podia menjar tal qual. Baixaré més el foc i deixaré que es cogui una mica més, vaig pensar. I torna a tastar-ho, i una altre tastet, i l'últim, però un altre més. Me l'hagués menjat sencer, però l'arròs esperava i no era com per fer-li un lleig. Un sofregit com qualsevol altre, un sofregit quotidià em va emocionar com la millor posta de sol.