Tallarines a la carbonara de no-aniversari
Ja fa una miqueta més de quatre anys, vaig publicar un post sobre espaguetis a la carbonara i dos anys més tard un altre sobre macarrons a la carbonara de xampinyons. Potser us pensareu que em repeteixo una mica massa amb aquest tema, però no, perquè el primer era la recepta de la "no-carbonara" (sí, com a l'Alícia en Terra de Meravelles i el no-aniversari) i el segon d'una carbonara amb bolets. Cap dels dos post parlava de la carbonara autèntica, la de debó, abans que algú hi aboqués mig pot de crema de llet.
Ep! No penseu que jo ara no me'n faig amb crema de llet, no ho podria fer, aquesta recepta és un dels records culinaris d'infantesa que tinc més presents, senzillament li he deixat de dir carbonara.
Passar del costat fosc a la força jedi de la vertadera carbonara va ser un procés que vaig començar amb els trempats companys de La cuina vermella i que vaig acabar d'adoptar quan vaig descobrir el blog La pasta per als catalans de l'Antonella Speranza. Aquest Sant Jordi vam comprar el seu llibre i cada cap de setmana fem alguna de les receptes que s'hi poden trobar, però la recepta amb que vam estrenar el llibre no podia ser cap altra que la de la vera carbonara! Com que avui encara és un dia de no-aniversari (demà ja serà un altre tema...) em premio amb unes tallarines a la carbonara.
Avui, que encara no és el meu aniversari, m'ho he merescut. Demà... segur que tindré moltes sorpreses, la meva família i els meus amics són així!
Bon profit!
Ep! No penseu que jo ara no me'n faig amb crema de llet, no ho podria fer, aquesta recepta és un dels records culinaris d'infantesa que tinc més presents, senzillament li he deixat de dir carbonara.
Passar del costat fosc a la força jedi de la vertadera carbonara va ser un procés que vaig començar amb els trempats companys de La cuina vermella i que vaig acabar d'adoptar quan vaig descobrir el blog La pasta per als catalans de l'Antonella Speranza. Aquest Sant Jordi vam comprar el seu llibre i cada cap de setmana fem alguna de les receptes que s'hi poden trobar, però la recepta amb que vam estrenar el llibre no podia ser cap altra que la de la vera carbonara! Com que avui encara és un dia de no-aniversari (demà ja serà un altre tema...) em premio amb unes tallarines a la carbonara.
100 gr de tallarines - 1 ou gran - 35 gr. de parmesà ratllat - 75 gr. de cansalada viada (millor en talls gruixuts) - 1/4 ceba petita - 1,5 cullerades soperes d’oli - pebre negre - sal només a l’aigua de cocció
En una paella gran escalfeu l’oli i sofregiu la ceba; abans que agafi color, tireu-hi la cansalada tallada a trossets. Remeneu uns minuts i traieu del foc.
Bulliu els espaguetis. Mentrestant barregeu els ous amb el parmesà. Ha de quedar una crema espessa.
Un minut abans que els espaguetis estiguin cuits, diluïu l'ou batut amb una cullerada de l’aigua de cocció i torneu a escalfar el sofregit de ceba i cansalada.
Escorreu la pasta i aboqueu-la a la paella. Aboqueu-hi la crema d’ou i aneu remenant uns segons fins que comenci a quallar, però no deixeu que qualli del tot.
Afegiu-hi una mica de pebre negre i serviu-los immediatament.
Avui, que encara no és el meu aniversari, m'ho he merescut. Demà... segur que tindré moltes sorpreses, la meva família i els meus amics són així!
Bon profit!
Comentaris