Ca l'Isidre (Barcelona)

Una de les coses positives que em va aportar el període de baixa maternal i posteriorment el permís sense sou per seguir fent-me càrrec d'elCuquito, és que em va permetre disposar de teeeeemps i temps per anar de restaurants. Perquè, com crec que ja he dit anteriorment, elCuquito només "es portava bé" fora de casa. "Ai, nena, quin nadó tan maco tens i què bé que es porta!!!" I jo pensava, "Mentida, senyora! Hauria de veure com canvia tot just travessem la porta de casa." I pobret, tenia problemes digestius i només es calmava passejant i passejant, i així que es dormia aprofitava per jalar a tot de restaurants que tenia pendents, i ell clapat. Un bon tracte!

Així que  tinc dos anys de restaurants que no he compartit al blog. Dos anys! Quina deixadesa...

He decidit començar a eixugar aquest deute amb el restaurant Ca l'Isidre, al barri del Raval de Barcelona. Un local que he visitat en diverses ocasions, la primera ni recordo quan va ser. Les últimes les tinc molt presents: quan elCuquito tenia uns 10 mesos i la darrera aquesta passada setmana.

Ca l'Isidre sempre m'ha semblat el típic local on hi anirien personatges, per exemple, de la gran novel·la Vida privada, de Josep Maria de Sagarra. Aquella burgesia barcelonina decadent, que veu com els temps canvien, així com els seus privilegis. La localització del restaurant també ajuda, just al costat del Paral·lel. 

Hi vaig pensar molt en aquesta burgesia, la penúltima vegada que vaig visitar el restaurant perquè just al costat de la nostra taula hi dinava un matrimoni que en feia tota la fila. Ell, de vint-i-un botons; ella, no disposava de més centímetres on lluir la col·lecció de perles. 

Quan van entrar, nosaltres ja estàvem asseguts, a punt per demanar. El cambrer es va dirigir a ells amb molta familiaritat però sense perdre les formes, amb aquella reverència que no és evident però sí ben present. Era obvi que hi dinaven tot sovint perquè van fer comentaris sobre el que havien menjat els darrers dies i si els hi havia acabat de fer el pes o no. "Què ha trobat de bo avui l'Isidre a La Boqueria? Espero que uns bons bolets perquè estem en plena temporada..."

Se'm fa tan difícil imaginar-me dinant cada dia, (cada dia!) a Ca l'Isidre... No per falta de ganes, però el seu cost no m'ho permet. Ah, però la seva cuina i el seu servei valen la pena un parell de visites l'any. Sens dubte! 

Sobre la cuina diré que no té més secrets que el producte de primera qualitat i plats propis del receptari català de tota la vida, actualitzats amb noves tècniques culinàries. Com els imprescindibles cervellets de xai a la mantega negra (una noisette clàssica un pèl més pujada) que són com un viatge al cel; les croquetes de carn d'olla, els canelons trufats, un clàssic, tot i que els meus preferits són els canelons de cua de bou, or-gàs-mics; els bolets amb botifarra i mongetes o els pèsols ofegats, un dels pocs plats de pèsols que menjo de tant ben cuinats com estan; o el un dels seus plats insígnia, el cabrit al forn que es desfà a la boca com si fos mantega. Quan és època de tòfona blanca, fan menú especial. Encara recordo el rissotto de carbassa amb tòfona, mareta. Si després de dites menges, arribeu amb gana a les postes (ho dubto bastant), val la pena esforçar-se i tastar les postres delicades de la filla de la casa, formada en pastisseria a les files d'en Ducasse. El recuit és un bàsic. Sobre el servei: proper, atent, però excepcionalment professional.

Al començament d'aquest escrit esmentava una de les coses positives de l'entente cordiale entre elCuquito i jo. Bé, doncs una de les negatives és que he perdut neurones a dojo i he estat incapaç de localitzar les fotos de tots els plats que he tastat al llarg de les diverses visites que he fet a Ca l'Isidre. Només puc il·lustrar aquest post amb la foto dels meus adorats canelons de cua de bou que s'ha salvat gràcies a penjar-la al meu compte d'Instagram fa quasi dos anys. Disculpeu. Prometo actualitzar el post si localitzo les fotos...