La Donuteria saved my life
Mareeeta, ja feia més d'un any que no actualitzava el blog... Just la setmana passada elCuquito va complir dos any i me n'he adonat que durant el seu primer any vaig poder escriure algun post. No gaires, però algun í ara sóc conscient que quan ell era petit petit sí que podia fer coses tot i que en aquell moment tenia la sensació que no feia res.
Quin cacau mental el del puerperi! Si no em vaig tornar mig boja va ser gràcies a la meva amiga Paula (que em van aconsellar moltíssim) i a La Donuteria. Pensareu que exagero però no.
Només feia pocs mesos que havia nascut elCuquito i jo començava a estar una miqueeeeeeta desesperada. Si acabeu de tenir un fill potser sabreu de què us parlo: dies i dies i dies com si el meu despertador s'hagués quedat atrapat amb "I've got you, babe". Per sort no vam tenir problemes amb la lactància, s'agafava súper bé al pit i no el deixava. Menjava tant que li arribava a sortir la llet pel nas!
L'inconvenient? Que cada 60-75 minuts l'havia d'alletar nonstop i els meus nivells de sucre van començar a baixar exageradament. Combinat amb les passejades d'hores i hores, perquè era l'única manera que no plorés, vaig acabar perdent els 9 quilos de l'embaràs i una mica més.
El meu estat físic i mental era deplorable (ha millorat sensiblement). Així que m'agafava el fular per penjar-me'l i cap a La Donuteria. Ell dormia plàcidament i jo m'afartava de dònuts. I seguia aprimant-me!!!
Tants anys fent règim i ara m'aprimava menjant dolços sense parar, el món al revès.
Recordo que em vaig assabentar de l'obertura de La Donuteria gràcies a un tweet de 'La hora del bagel'.
El primer que vaig pensar va ser, 'buf, el hipsterisme va a llegaaaaaar'. Com sempre, el prejudici era totalment erroni. Sí, el pastisser duia barba; sí, la decoració del local era de fusta; sí, lletres vintage per al cartell; sí, dònuts que estan tan de moda... Però vaig tastar el producte i WOW!!!
Vaig acabar anant-hi cada dia. Era una passejada de mitja hora anar i mitja hora tornar, però arribava i carregava piles amb un parell de dònuts i dos més per quan arribés a casa. I és clar, vaig acabar agafant confiança amb el pastisser i explicant-nos la vida. Us el presento (tot i que molts segur que ja el coneixeu):
Es diu Richard Beis, nascut a Atlanta (EEUU) i és un pastisser de raça. Ha viscut i treballat per tot el món (Nova York, la Xina, Japó, República Dominicana, Sud-Amèrica...) i de cada experiència ha après diferents maneres de cuinar, sabors, cultura gastronòmica. Aquest és un tema que hem parlat força sovint, de com percebem els dolços als diferents llocs del món. Parlar amb el Richard és tot un plaer!
Fa uns anys va aterrar a Barcelona on va treballar a l'hotel Mandarin per passar a ser el responsable de l'obrador de la pastisseria Escribà, poca broma!
Fa quasi dos anys va fer al salt al negoci propi. Tenia clar que volia obrir un establiment 100% artesà. Com un dia ell mateix em va dir, a Barcelona hi ha llocs tradicionals, de tota la vida, on el cartell artesà es manté però part del producte és congelat. Si us passeu o coneixeu La Donuteria veureu que l'obrador és a la vista, el que es ven és el que hi ha, quan s'acaba el producte es tanca la botiga. I si la matèria primera no és de qualitat, no es fa servir.
Això també suposa un preu, però si tenim en compte que els dònuts es fan un a un, cada dia, amb els millors ingredients disponibles, paga la pena comprar-los. Puc dir amb orgull que dec ser una de les clientes més fidels. He tastat 70 dònuts diferents (sí, en porto el compte) i quan penso que en tinc un de favorit, el Richard s'inventa un glassejat, un farcit o li dóna la volta a unes postres tradicionals i ja m'ha matat.
Si n'hagués d'escollir un, tindria un greu problema. M'agraden els sabors poc convencionals, com els de chutney de mango, el de miso dolç, el de bacó amb xarop d'auró..., els glassejats originals com el d'alfàbrega amb gerds, fruita de la passió, maracuià i els farcits clàssics com el de vainilla, però que quan el tastes comprens que és vainilla de debò.
En el seu moment el dònut Elvis va ser el millor dels millors: crema de cacauet, plàtan, xocolata, una bomba deliciosa! El Dokini també va suposar un abans i un després, amb el sucre desfet per l'escalfor de la planxa, i el pernil i el formatge... Em ve la salivera! Les adaptacions com els dònuts de Panellets, el New York Cheesecake, el de Tiramisú, el de Mel i Mató, el de Carajillo! El Donutella és el favorit d'elAbogado, com no podia ser d'altra manera...
Malauradament ja no puc anar tan sovint com abans perquè he tornat a treballar i ens hem traslladat a l'altra punta de la ciutat, però sempre que puc m'escapo. Això sí, compro més d'un dònut (de dos, de tres i de quatre) perquè m'aguantin uns dies i no tingui síndrome d'abstinència al dia següent.
Va ser en una de les nostres converses amb el Richard sobre dolços i pastisseria que em va animar a dur a terme un projecte que fa anys que tinc al cap però que no pensava que tingués cap sortida. El típic pensament 'això és tan friki que només m'interessarà a mi'. Gràcies a ell, potser algun dia ho podreu llegir tots.
O no... :-)
c/Parlament 20
Sant Antoni, Barcelona
Comentaris